El teu camí serà la nostra inspiració

Fins ara no m'he vist amb cor d'escriure sobre l'Arnau. Les paraules són poca cosa quan el que sents és tan gros. L'Arnau era i serà el meu primer nebot. Quan va néixer, el David i jo encara no vivíem junts, encara feiem vida de solters. Vam anar a la Maternitat quan feia poques hores que l'Arnau havia torturat sa mare per venir a aquest món. Per a mi tot era fascinant. La meva cunyada era la primera noia de la família que paria. Recordo que en veure'm va dir que havia estat horrible, que feia molt de mal... Jo, intentant ser d'alguna utilitat, li vaig donar al meu cunyat unes fotocòpies d'una enciclopèdia de medicina que tractaven sobre el post-part, l'alletament... Vaig pensar que aquella informació havia de ser útil per força.
D'això han passat catorze anys. Tretze anys meravellosos i una lliçó de vida.
Quan vam adoptar la Farners, l'Arnau tenia vuit anys i el seu germà Roger gairebé set. Als meus ulls de llavors, uns nens grans. L'edat d'ara d'ella. I la Farners i la Fiona sempre s'han mirat el seu cosí Arnau amb fascinació: tan gran, tan guapo...
Tot s'atura i el rellotge comença de nou el juliol del 2010, quan el destí va escollir l'Arnau per jugar al gat i la rata. Una batalla duríssima. Un any que ha canviat les nostres vides per sempre.
Admiro profundament els meus cunyats. Des que van "debutar", des que van topar amb l'increïble diagnòstic, van saber agafar el camí de l'esperança, el camí de la força que els havia d'ajudar a suportar tot el que els venia, i sobretot, l'únic camí que podia ajudar l'Arnau, cada dia traït pel seu cos.
Passàvem sovint temporades sense trobar-nos i, tanmateix, el trobo molt a faltar. Tot ha canviat. Ara sé que no hi serà. Hi penso cada dia i hi parlo espontàniament, en circumstàncies diferents. I sobretot a la nit li dono les gràcies com si fos el meu àngel. No sóc creient i potser per això em manca consol, però no tinc cap dubte que l'Arnau hi és, no entenc de quina manera, però hi és.
Durant els darrers mesos, sis mesos com sis segles, quan l'Arnau caminava de puntetes per la cresta, amb l'abisme a banda i banda, tots vivíem amb l'esperança que aconseguís travessar-la. Érem conscients del perill de la caiguda, però no ens volíem imaginar un altre final. L'Arnau va decidir saltar, volar, desfer-se d'aquell cos que el traïa implacable. Potser en aquell moment tots vam sentir la seva lleugeresa.
Han passat setmanes des que va morir i cada cop notem més la seva absència. A casa surt l'Arnau en moltes converses. Al cotxe, les nenes demanen Viva la vida, la cançó de l'Arnau, perquè diuen que també és la seva cançó preferida, perquè també les posa tristes. La Fiona encara no entén que no el tornarà a veure i aquestes nits d'estiu a la muntanya, quan al cel hi havia un munt d'estels, buscàvem la seva estrella, la més intensa. La Farners ens va dir, després d'un silenci, que la Txell no haurà conegut l'Arnau, que li haurem d'explicar. Ho havíem pensat, però sentir-ho amb la seva veu ens va commoure molt. La Farners i la Fiona han tingut la sort de conèixer el seu cosí gran, l'Arnau, i guardaran sempre el seu record. Serà fàcil veure com la Txell -o el nen- també l'estimarà.