Si tot va bé, el dilluns 17 d'octubre tindrem per fi la Txell LuDi amb nosaltres. Ens ha fet molta il·lusió saber-ho, perquè ja podem fer el compte enrere.
Aquesta darrera fase del procés adoptiu és la més dura. Costa d'explicar. Per fi hem rebut, després de gairebé sis anys, l'assignació, les dades i la foto de la nostra filla petita. Ja té cara, ja te ulls que et miren, ja sabem qui és. Ens sentim molt feliços per fi en veure que ha valgut la pena no defallir durant una espera tan llarga i amb tants canvis en les nostres vides. Han passat moltes coses en aquests sis anys. Ens sentim afortunats. I al mateix temps ho estem passant fatal.
Recordo les setmanes prèvies al viatge d'adopció de la Farners. Llavors estàvem nerviosos, amb moltes pors diverses, amb molta il·lusió, i sense l'angoixa d'ara. No m'ho esperava, però aquesta vegada és diferent: ara ja som pares, ara ja sabem què és no haver compartit els primers dies, setmanes, mesos, de la teva filla. Tot i que no és cap novetat, ja ho sabíem i forma part de l'adopció, costa molt aguantar el tipu sabent que ella és allà, sense saber que existim, en el seu món, sense les atencions d'una família, sense nosaltres. I encara falten 33 dies.
Tenim ja els hotels de Beijing (Pequín), Nanchang (Jiangxi) i Shanghai. Són estupendus! Quin luju! Les nenes han vist les fotos i es pensen que són els palaus de les princeses. Aviat tindrem més informació. Gràcies, ShuiViajes, per tots els detalls!
dimarts, 13 de setembre del 2011
dilluns, 12 de setembre del 2011
dissabte, 10 de setembre del 2011
Una foto històrica
És del dimarts. Queda tan lluny el dimarts! Només fa tres dies que tenim les fotos de la Txell i ja forma part de nosaltres. És increïble com pots arribar a estimar una persona de la qual només tens dues fotos i algunes dades, molt poqueta informació.
De tant mirar la seva foto, pren dimensió i sembla que puguis tocar-la, sembla que els seus ulls et parlin, que brillin de debò. Ja la veus movent-se, ja t'imagines agafant-la a coll, ja li sents la veueta...
La Farners i la Fiona estan encantades. Elles volien una nena, normal. I mira que vam estar dies intentant que obrissin la ment, intentant "vendre'ls" el possible nen... que si serà molt divertit tenir un nen, que el podreu disfressar de fada (es petaven!), que anirem a veure'l jugar futbol... I elles volien una nena. Quan van saber que tenien una germaneta van botar d'alegria. I quan van veure-la es van entendrir molt. Oooooh, que mona! Quina boleta! Li podrem donar el bibi? La podré portar amb cotxet?... Així estem. Tot el dia en parlem. Dels canvis que hi haurà a casa, de com ens han d'ajudar, de la feina que donen els bebès... La Fiona, que és la que caurà del tron més alt, es va fent a la idea a base d'aquestes imaginacions. El fet que la Txell sigui tan petitona indubtablement és un avantatge per a l'adaptació de les nenes. Es farà més gradual, més natural.
Encara no sabem la data exacte del viatge, però serà a mitjan octubre, d'aquí un meset que s'augura llarguíssim. Sort que tenim moltíssima feina!
dijous, 8 de setembre del 2011
Cosetes de la Txell LuDi
La Txell LuDi està a l'orfenat social de Yifeng, de Jiangxi. Ens expliquen que fa una vida molt sana. Menja bé i dorm profundament, de la qual cosa ens n'alegrem moltíssim! Pren la llet, el puré de fruites, arròs... I fa dues becainetes curtes al dia.
Es veu que riu sorollosament, vaja, que és una mica lloca. No sé a qui s'assembla! ;-)
Li agrada la música, estar a l'aire lliure i és molt espavilada. Va seguint sempre la cuidadora amb la mirada. És una nena activa i que no descansa gaire. O sigui, que se'ns gira feina. Diuen que té un somriure fàcil i que és una mica impacient. Crec que ens ho passarem molt bé!
Des de l'orfenat ens diuen que cada dia està més bonica i que desitgen que tingui bona salut i que sigui molt feliç. Per nosaltres els dies es fan llargs, esperant poder anar a buscar-la.
Es veu que riu sorollosament, vaja, que és una mica lloca. No sé a qui s'assembla! ;-)
Li agrada la música, estar a l'aire lliure i és molt espavilada. Va seguint sempre la cuidadora amb la mirada. És una nena activa i que no descansa gaire. O sigui, que se'ns gira feina. Diuen que té un somriure fàcil i que és una mica impacient. Crec que ens ho passarem molt bé!
Des de l'orfenat ens diuen que cada dia està més bonica i que desitgen que tingui bona salut i que sigui molt feliç. Per nosaltres els dies es fan llargs, esperant poder anar a buscar-la.
dimarts, 6 de setembre del 2011
La Txell Lu Di
Vaig néixer el 6 d'abril del 2011 a Yifeng, a la província de Jiangxi.
Avui faig els 5 mesets!
Tinc moltes ganes de conèixer les meves germanetes!
Els meus pares ja compten els minuts per venir a buscar-me.
Gràcies per fer-los costat!
dilluns, 5 de setembre del 2011
Demà serà el gran dia!
Per fi ens han trucat!
Demà anem a l'ICA a recollir l'expedient i veurem per primera vegada la carona del nostre fill o filla. És molt fort! He intentat treure una mica d'informació, si és nen o nena... i res de res. No ho poden dir per telèfon. Una noia encantadora m'ha dit, això sí, que tot està correcte, que és una criatura molt maca i sana. Aix!
Estem que no estem! Se m'acumulen nits d'insomni i la propera es presenta especialment llarga!
Tan bon punt tinguem la foto digitalitzada la penjarem aquí.
Demà anem a l'ICA a recollir l'expedient i veurem per primera vegada la carona del nostre fill o filla. És molt fort! He intentat treure una mica d'informació, si és nen o nena... i res de res. No ho poden dir per telèfon. Una noia encantadora m'ha dit, això sí, que tot està correcte, que és una criatura molt maca i sana. Aix!
Estem que no estem! Se m'acumulen nits d'insomni i la propera es presenta especialment llarga!
Tan bon punt tinguem la foto digitalitzada la penjarem aquí.
divendres, 2 de setembre del 2011
Un part molt llarg
Comença a fer una mica de vergonya. Sembla que estiguem donant la informació per entregues, com per fer-ho tot més emocionant. Però no, de debò que les coses vénen així.
Ahir ens van dir que avui divendres ens trucarien per citar-nos per dilluns. Aquest matí no m'he mogut de casa esperant la trucada amb certa serenor. Tot i que tenen el meu mòbil, he preferit no arriscar-me.
A mig matí m'assabento que hi ha hagut un incendi a l'ICA, el lloc on ahir mateix van rebre els expedients de les criatures i nostres. Em pensava que era una broma de molt mal gust, però de seguida he sabut que era veritat. A partir d'aquí han vingut unes hores molt angoixants, de taquicàrdia. He trucat a tots els telèfons que tinc de l'ICA i cap no funcionava, tots tenien aquella musiqueta de sirena. He trucat al departament de Benestar i Família i m'han confirmat l'incendi declarat a la matinada a l'edifici de l'ICA. No s'hi podia contactar per telèfon.
Només pensar que els expedients eren allà, que potser s'havien cremat... Això voldria dir que el nostre fill o filla encara hauria d'esperar més a estar amb nosaltres, fins que es refessin els papers...
Llavors he trucat a Transmes-ShuiViajes, l'agència que organitza el viatge d'adopció i s'han desplaçat fins l'edifici per comprovar-ne l'estat (gràcies, Roberto!). De seguida hem sabut que l'incendi no ha afectat els expedients i que a l'ICA continuen treballant, això sí, sense informàtica ni línia telefònica. Uf! Quin descans! Això vol dir que hi haurà retard en el lliurament dels expedients, però aquest, tenint en compte el que hauria pogut ser, és un mal menor.
Amb tot això, les famílies assignades que estem en contacte no hem parat d'enviar-nos correus, donant-nos informació i ànims. És fantàstic veure com famílies que no ens coneixem, però que estem vivint les mateixes circumstàncies, podem donar-nos tant de suport. Gràcies!
I a través d'aquesta comunicació ens hem assabentat que l'ICA ens trucarà dilluns per citar-nos dimarts. Hi ha 14 criatures, 7 nenes i 7 nens!! No sabem res més.
Quin part! per favor! Tinc el consol de saber per experiència que el dolor del part s'oblida; m'ha passat dues vegades, tant amb la Farners com amb la Fiona. Després, quan tens als braços la teva filla, oblides tot el que t'ha costat tenir-la. Però mentrestant...
Ahir ens van dir que avui divendres ens trucarien per citar-nos per dilluns. Aquest matí no m'he mogut de casa esperant la trucada amb certa serenor. Tot i que tenen el meu mòbil, he preferit no arriscar-me.
A mig matí m'assabento que hi ha hagut un incendi a l'ICA, el lloc on ahir mateix van rebre els expedients de les criatures i nostres. Em pensava que era una broma de molt mal gust, però de seguida he sabut que era veritat. A partir d'aquí han vingut unes hores molt angoixants, de taquicàrdia. He trucat a tots els telèfons que tinc de l'ICA i cap no funcionava, tots tenien aquella musiqueta de sirena. He trucat al departament de Benestar i Família i m'han confirmat l'incendi declarat a la matinada a l'edifici de l'ICA. No s'hi podia contactar per telèfon.
Només pensar que els expedients eren allà, que potser s'havien cremat... Això voldria dir que el nostre fill o filla encara hauria d'esperar més a estar amb nosaltres, fins que es refessin els papers...
Llavors he trucat a Transmes-ShuiViajes, l'agència que organitza el viatge d'adopció i s'han desplaçat fins l'edifici per comprovar-ne l'estat (gràcies, Roberto!). De seguida hem sabut que l'incendi no ha afectat els expedients i que a l'ICA continuen treballant, això sí, sense informàtica ni línia telefònica. Uf! Quin descans! Això vol dir que hi haurà retard en el lliurament dels expedients, però aquest, tenint en compte el que hauria pogut ser, és un mal menor.
Amb tot això, les famílies assignades que estem en contacte no hem parat d'enviar-nos correus, donant-nos informació i ànims. És fantàstic veure com famílies que no ens coneixem, però que estem vivint les mateixes circumstàncies, podem donar-nos tant de suport. Gràcies!
I a través d'aquesta comunicació ens hem assabentat que l'ICA ens trucarà dilluns per citar-nos dimarts. Hi ha 14 criatures, 7 nenes i 7 nens!! No sabem res més.Quin part! per favor! Tinc el consol de saber per experiència que el dolor del part s'oblida; m'ha passat dues vegades, tant amb la Farners com amb la Fiona. Després, quan tens als braços la teva filla, oblides tot el que t'ha costat tenir-la. Però mentrestant...
dijous, 1 de setembre del 2011
Ninots
 |
| Ninot d'avui, dibuixat per la Fiona. |
Li ha quedat genial! La Fiona està encantada de veure el seu dibuix dimensionat!!
La imatge del David cosint és impactant. Mai de la vida m'ho hagués pogut imaginar. Tants anys junts i no coneixia el seu secret!
El dia que va fer el primer ninot jo creia que era un miratge. "Però, l'has cosit tu? De debò? Tu?", li preguntava. Va cosir-lo per a la Txell, però quan les nenes el van veure els va agradar tant que van dir que volien un per cadascuna. Així que el David va cosir-ne un altre.
Avui l'hem ajudat entre totes, inclosa la meva sogra, que es mirava parpallejant el seu fill, agulla en mà. "Qui m'ho havia de dir..."
Ha estat una manera divertida de passar la tarda després de veure que avui no ens han trucat de l'ICA. Segur que ens truquen demà!
 |
| Priner Ninot |
 |
| Segon Ninot |
dimecres, 31 d’agost del 2011
Preparant visats i pastissos... ommm
De moment sabem que els paquets amb les assignacions han sortit de Madrid y s'han enviat a les diferents Comunitats Autònomes. Diuen que ens haurien de trucar demà o divendres per citar-nos...
Mentrestant ja estem preparant alguns documents que ens caldran quan ens avissin: els passaports, les fotos i les sol·licituds de visat... Fa una il·lusió!També em dedico a fer pa de pessic, pastissets...
De fet, no puc concentrar-me gaire en res. Saps quan estàs embarassada, que notes com les neurones no es coordinen entre elles? Recordo que em passava el mateix que em passa ara. Vaig a buscar les claus, però obro la nevera i me la quedo mirant... Poso la roba a la rentadora, però no premo el botó i me n'adono l'endemà... Així estic. I això són les hormones de l'adopció, ho sé del cert. Amb la Farners vaig passar una mena de depressió post-adopció, igualeta que la del post-part, que diuen que és hormonal. Amb la Fiona no la vaig passar, no tenia temps.
Però en general ara estic amb un somriure tonto als llavis tot el dia, visualitzant que ens truquen... ara... ara... ara... Avui, cada cop que ha sonat el telèfon ens hem mobilitzat com a saltadors d'obstacles, pujant o baixant escales perillosament, per acabar dient "diguiiiiiiim" tremolant. Bé, el David amb moooooolta més serenor que jo, que al seu costat semblo una baldufa.
A veure demà!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)